Doncs bé, una crisi és essencialment una interrupció –o almenys una ralentització- del procés d’acumulació que, com a tal, deriva de les dificultats de rendibilitat que impedeixen dur a terme de manera fluïda la valorització del capital que dóna sentit a l’acumulació.
Sota el model de producció capitalista les crisis són inherents al propi sistema. En efecte, en el propi procés de l’acumulació capitalista es produeix una contradicció crucial, la substitució per mitjans de producció de la força de treball (única font creadora de valor, és a dir, productora de plusvàlua) tendeix a sofocar la base mateixa del guany. Conseqüentment, és precisament el propi funcionament del capitalisme el que genera una creixent pressió a la baixa de la taxa de guany, el seu leit motiv. La qual cosa es pot il·lustrar de la següent manera (seguint amb la terminologia analítica marxista). Sigui C= Capital constant (mitjans de producció) V=Capital Variable (salaris) i PV= Plusvàlua, quedant definida la taxa de guany, g’, com a PV/(C+V). Dividint tots els components d’aquesta expressió per V tenim (PV/V)/[(C/V)+(V/V)], és a dir, g’=p’/(o’+1); on p’= taxa de plusvàlua (o grau d’explotació, proporció de treball no pagat) i o’= Composició orgànica del capital (relació que defineix precisament la tendència creixent a ser substituïda la força de treball, V, per mitjans de producció, C); de manera que es deriva una relació inversa entre o’ i g’. I per tant, una pressió a la baixa de la taxa de guany degut a l’augment de o’ per la substitució de V per C (hipotèticament aquesta pressió es pot contrarrestar mitjançant un augment de la taxa de plusvàlua; però en tot cas això té la dificultat de forma exponencial per el menor pes relatiu de la mercaderia que crea valor, de la força del treball). En certs moments, aquesta tendència es materialitza en una caiguda efectiva, i conseqüentment, amb una interrupció del procés d’acumulació (o almenys, amb una ralentització del seu ritme previ).
Però al mateix temps, les crisis duen a terme una funció indispensable en relació al procés de producció capitalista. Quan es destrueixen els valors menys rentables (per exemple, despatxant treballadors), les crisis possibiliten la restauració d’un umbral de rendibilitat suficient per al capital (doncs els salaris cauen). A mesura que això passa, les crisis ajuden de forma efectiva a la reanudació del ritme d’acumulació . És a dir, des d’aquesta òptica les crisis ocuparien una certa funció, encara que no amb caràcter automàtic, de sanejament pel capital (amb gran influència en el seu procés de centralització). De manera que les crisis, l’origen de les quals es troba amb una insuficient valorització del capital, poden ocupar una labor que ajudi al restabliment de les condicions de valorització del capital (a pesar de, com es veurà, cada cop de manera més limitada).
Ara bé, la identificació de les crisis amb la interrupció, almenys parcial, del procés d’acumulació estructurat entorn al circuit complet D-M…P…M’-D’, admet diverses interpretacions respecte el seu origen.
Una primera interpretació es basa en l’anàlisi d’un fet fonamental: en les economies capitalistes, la producció de mercaderies, M’, no garanteix la seva venda, el pas de M’ a D’ (llevat de excepcionalment com en la compra d’armament per l’Estat). Aquesta separació entre el primer acte (des de D fins a M’, producció) i el segon acte (des de M’ fins a D’, venda) obre la via a les denominades crisis de realització, de desproporcionalitat i/o de subconsum, és a dir, a les dificultats per realitzar la plusvàlua fent efectiva la venda (aconseguint el pas de M’ a D’). La desproporcionalitat es refereix al desequilibri entre la producció i el consum intersectorial. El subconsum, cas particular de desproporcionalitat, és la insuficient demanda total de béns de consum respecte a la seva producció total.
De totes maneres, els problemes de realització no són fets excepcionals o desajustos conjunturals, sinó que tenen un caràcter permanent. Com no podria ser d’altra manera en un tipus d’organització social en la que tant el repartiment del treball social (l’assignació de recursos) com el repartiment del resultat del procés de producció (els béns i serveis) es duen a terme sense cap planificació ni programació social, sinó mitjançant la simple agregació a través del mercat de múltiples decisions individuals.
Però a més a més, el subconsum és una condició necessària per l’acumulació i, simultàniament, una font de problemes per a ella. Això s’explica pel doble caràcter del treball assalariat com a productor de plusvàlua i com a consumidor (com factor de demanda). En tant que productor de plusvàlua, un salari relativament baix és una exigència del capital en el procés d’acumulació (ja que ha de deixar marge suficient per a una taxa de guany atractiva). En tant que consumidor, una determinada magnitud del salari és necessària per garantir la venda dels productes i, per tant, per a completar el circuit capitalista en la fase M’-D’ de realització de la plusvàlua que obre la via a la continuació de l’acumulació. En definitiva, encara que el subconsum o la desproporcionalitat provoquen constants distorsions, d’allò no es desprèn que poden ser identificats com les causes profundes de la crisi.
De fet, si realment fos així, tota crisi seria fàcilment superable ja que aquests desequilibris de mercat podrien resoldre’s mitjançant un simple reajustament que restablís les proporcions intersectorials. O que restablís l’equilibri entre oferta i demanda de béns de consum en la crisi de subconsum. En aquest cas una resposta coherent podria ser per exemple una pujada generalitzada de sous i salaris per augmentar la demanda. Però resulta evident que el capital rebutjaria una mesura d’aquest tipus doncs afectaria de ple la seva rendibilitat, la qual cosa posa en evidència que el vertader transfons de la crisi, encara que es manifesti com un desequilibri de mercat, és antes que res un problema de rendibilitat, de dificultat per la valorització del capital.
Una altra interpretació situa l’origen de les crisis en les dificultats de valorització, derivades d’una insuficient producció de plusvàlua per garantir la suficient rendibilitat. És a dir, les crisis s’expliquen per la periòdica materialització de la baixa tendencial de la taxa de guany en una caiguda efectiva, tal i com s’ha exposat anteriorment. O dit d’una altra manera, a pesar d’expressar-se en la superfície com un mer desajustament de mercat, la seva causa principal, latent, s’ha de cercar en les pròpies condicions de valorització de capital, això és, en la necessitat de produir una quantitat de plusvàlua suficient perquè la taxa de guany que aquesta nodreix estimuli efectivament una acumulació creixentada. Aquesta interpretació no nega la realitat dels problemes de subconsum o desproporcionalitat sinó que els integra, aporta un punt de vista més sòlid sobre les causes reals de les crisis.
Per tant, la vertadera i profunda causa de la desproporció que està en l’origen de les crisis (enteses en un sentit estructural i no merament conjuntural) no es troba en el mercat sinó en procés mateix de producció, en la relació entre la plusvàlua i salaris (o plustreball i treball necessaris). Això és, en la taxa de plusvàlua, en la proporció entre el treball no pagat i el pagat; de manera que el principal repte per a la superació de les crisis és precisament l’augment de la taxa de plusvàlua.
De totes maneres, el caràcter de la crisis, i la pròpia funció de sanejament antes descrita, han experimentat un canvi trascendental en el transcurs de l’evolució històrica del capitalisme.
Fins els inicis del segle XX, el mode de producció capitalista coneix una fase de desenvolupament en la que s’ha caracteritzat com a capitalisme ascendent o competitiu. Com a tal, fa possible, a pesar de la seva essència explotadora, una gegantesc desenvolupament de les forces productives, entenent-les no només com l’espectacular progrés de la producció fabril, sinó que també del proletariat com a classe i de les grans aglomeracions urbanes, que donen lloc a un enorme desenvolupament de la construcció, transports i les comunicacions. Les relacions econòmiques internacionals van adquirint una importància creixent fruit de la pròpia extensió del capitalisme, però encara predomina en elles l’exportació de mercaderies. Això explica que no es pugui caracteritzar encara una economia mundial caracteritzada com a tal, cosa que per altra banda es constata en l’existència de territoris la vinculació amb la lògica capitalista dels quals és pràcticament inexistent.
Tot i això, durant els darrers cent anys, el capitalisme, que coneix una fase de desenvolupament que es podria caracteritzar com imperialista o monopòlica, experimenta canvis molt importants. Les relacions econòmiques internacionals, dominades pel surgiment del capital financer –fruit de la fusió del capital industrial i el capital bancari-, es concentren de forma creixent en l’exportació de capitals. Això constitueix un factor de primer ordre per a la consolidació d’una sola economia mundial regida per l’acció de la llei del valor a escala planetària., la materialització més inequívoca de la qual és la pugna pel repartiment del món entre les grans potències i entre els que es van configurant com a grans capitals oligopòlics transnacionals (ha de precisar-se que la lluita antiimperialista per l’hegemonia no va quedar totalment resolta després de la Primera Guerra Mundial, lo qual precisament està en l’origen de la Segona Guerra Mundial que sí es resoldrà de forma inequívoca a favor dels Estats Units).
Vinculat a tot l’anterior hi ha una darrera característica, crucial, d’aquesta etapa: l’agudització de les dificultats de valorització que s’expressen en l’esclat de virulentes crisis (pensi’s en les dels anys trenta o setanta, mal anomenades “del 29” i “del 73” perquè van molt més enllà dels detonants succeïts en aquells precisos moments), per les que, com es s’explicarà a continuació, el mecanisme sanejador de la crisi d’un altre temps es mostra incapaç com a tal de restablir les condicions de valorització. La conseqüència d’aquesta incapacitat es concreta en la necessitat de massius processos de destrucció de forces productives com a requisit per a la renaudació de l’acumulació.
En relació amb la crisi dels trenta, la recuperació només acabarà sent possible rere la brutal destrucció econòmica i social de la Segona Guerra Mundial i el posterior marc internacional consensuat en els acords de Yalta i Postdam entre EEUU, Gran Bretanya i la URSS. Respecte a la dels setanta, ni tan sols la posterior imposició del brutal ajustament fonsmonetarista (amb el seu colorari en termes d’intensa desvalorització de la força de treball i de la liquidació de les conquestes socials) ha permès una recuperació generalitzada i sostinguda que justifiqui xerrar d’una nova etapa de creixement a la manera dels anys cinquanta i seixanta (i en tot cas, els acotats episodis de creixement haguts es vinculen directament a una regressió social de caràcter històric com exemplifica de manera paradigmàtica l’economia nord-americana durant els anys noranta). Pensi’s, en fi, en el paper que ocupa l’economia de l’armament al llarg de tota la segona meitat del segle XX. I especialment en el període més recent, l’economia de la droga i la criminalitat financero-especulativa.
Les condicions fonamentals que caracteritzen el capitalisme des de llavors es segueixen mantenint i tenen conseqüències greus des del punt de vista de les crisis. A més a més de les dificultats creixents per contrarrestar la tendència declinant de la taxa de guany, el lloc predominant que adquireix el capital financer implica una paradoxa. Si bé resulta crucial la seva funció estimuladora del creixement i del procés de concentració i centralització del capital, així com el seu paper en la configuració de l’economia mundial com a tal, la seva orientació fortament especuladora, parasitària, fa que provoqui continus esclats de crisis molt greus en terminis de temps cada vegada més curts, que, a totes llums, es mostren incapaces de dur efectivament la tradicional funció de sanejament necessària per a la reanudació de l’acumulació.
Aquest va ser el cas de la crisi dels anys trenta, la resolució final de la qual requerí també la intervenció massiva dels Estats fins a les pròpies guerres, donant lloc així a l’auge del keynesianisme com a principal referent teòric inspirador de les polítiques econòmiques (encara que la intervenció estatal de les dècades posteriors fos molt més enllà dels plantejaments acotats, bàsicament anticíclics, de Keynes). Tanmateix, el fracàs d’aquesta orientació keynesiana per fer front els creixents problemes de valorització inherents al progrés capitalista, es posa de manifest, de manera molt virulenta, a principis dels anys setanta amb l’esclat de la crisi. El retorn al predomini de les polítiques d’inspiració liberal des dels anys vuitanta no pot tenir resultats enfront dels problemes de valorització mencionats, sinó de forma molt limitada i conjuntural.
A mode de conclusió pot senyalar-se per tant que les crisis capitalistes no són accidents de caràcter conjuntural, ni exogen, ni aleatori. Ni tan sols pot atribuir-se exclusiva o principalment el seu origen a determinades formes de gestionar la política econòmica, a pesar de què puguin atenuar-se o agreujar-se. Pel contrari, les crisis són inherents al funcionament del mode de producció capitalista. I en el marc de l’economia capitalista mundial actual, és a dir, en el marc de l’imperialisme, la seva profunditat planteja ineludiblement la discussió sobre el caràcter històric limitat d’aquest mode de producció, desenmascarant amb ell la falàcia del “fi de la història”.
(*) Xabier Arrizabalo és professor d’Estructura Econòmica de la Universidad Complutense de Madrid
Jesús de Blas és doctor en economia per la Universidad Complutense de Madrid
Una vegada més, com tots els anys, un 25 d’Abril recordem amb tristesa el dia que les tropes borbòniques varen entrar per la força a les nostres terres. Per això, les valencianes i valencians hem eixit al carrer per reivindicar l’existència del nostre poble, i dir que després de 302 anys de dictadura espanyola al País Valencià, continuem ací i continuarem resistint.
Sota el lema “Pobles contra imperis! obrers contra patrons!”, el col·lectiu llibertari pratenc -Catarko- organitza per sisè any consecutiu una nova edició de “la festa de la terra” els dies 24 i 25 d’abril.
en la que millorarem la qualitat de la versió impresa, aumentarem el nombre de pàgines i en la que participaran col·lectius i individualitats de diferents territoris de parla catalana.
Autors: Xabier Arrizabalo i Jesús de Blas (*)
“PatetiKKbareta” de Kili-kolo
“Pepinos podridos (en el frigo)” de J.B. PEDRADAS