En el 100è aniversari de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Revolució que els vencedors denominarien com a “Setmana Tràgica”, el col·lectiu Negres Tempestes ha traduït al català l’obra de Jean Grave que va formar part dels materials d’estudi de l’Escola Racionalista que Ferrer i Guàrdia dirigia al carrer Bailén de Barcelona.

 

Títol: Les Aventures d’en Nono
Autor: Jean Grave

Any de publicació: 2009
Producció Editorial: Negres Tempestes

Pàgines: 196

En el 100è aniversari de l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia i de la Revolució que els vencedors denominarien com a “Setmana Tràgica”, el col·lectiu Negres Tempestes ha traduït al català l’obra de Jean Grave que va formar part dels materials d’estudi de l’Escola Racionalista que Ferrer i Guàrdia dirigia al carrer Bailén de Barcelona.

En Nono coneix Autonomia, país utòpic en el que l’educació de les nenes i nens estimula les seves inquietuds, l’amor per la natura i altres valors propis de l’anarquisme. Accidentalment, en Nono acaba a Argirocràcia, que segueix un model social capitalista, on tracta d’aplicar i explicar el que ha aprés al seu país.

Aquesta edició inclou la introducció adreçada als alumnes  feta per  Anselmo Lorenzo, qui va traduir la versió original en francès al castellà a petició de Ferrer i Guàrdia. Inclou també les paraules de Ferrer i Guàrdia adreçades al professorat, una carta on alumnes de l’Escola Moderna parlen sobre el llibre a escolars de l’Ateneu Obrer de Badalona i la introducció en la que Negres Tempestes explica les raons que els han portat a traduir aquest llibre al català entre les que destaca la necessitat de desenvolupar escoles llibertàries. Cal destacar que part dels beneficis obtinguts seran destinats a projectes educatius llibertaris.

Podeu aconseguir l’exemplar al mòdic preu de 6€ als punts de distribució habituals. A més, el podreu aconseguir durant la Jornada d’Autogestió Educativa del proper dissabte10 d’octubre al Parc de la Ciutadella de Barcelona. També farem una presentació del llibre el proper divendres 16 d’octubre, a les 19h al CSA Can Vies.

 

Tota la informació a www.negrestempestes.org/nono

Aquest any, l’Onze de Setembre ha anat marcat en bona part pel context de la crisi econòmica del capitalisme. Pel matí sindicalistes i treballadors d’empreses en conflicte de Nissan i Roca, han escridassat els polítics responsables de l’aprovació dels respectius ERO’s, que aquestes dues empreses travessen. Aquest ha sigut l’eix reivindicatiu triat també pels manifestants del Bloc Negre. El citat Bloc ha iniciat la seva marxa darrera de la manifestació unitària de l’Esquerra Independentista, sota el lema “Davant la crisis global; la millor reacció la cooperació” i el subtítol “Deslliurem-nos de transnacionals i imperialistes”.

El Bloc ha comtat amb la presència d’abundants banderes negres i crits de “ni Espanya, ni França, ni Estat català”, “visca la terra, mort als imperis”, “contra la crisi, lluita obrera”, “no hi som totes, falten les preses”, etc…. Alhora s’han fet vàries versions “karaoke” d’”A les barricades”.

El fet anecdòtic d’aquesta diada ha estat marcat per l’intent de provocació protagonitzat per un equip de reporters de la TV ultradretana i espanyolista Intereconomia que es va resistir a abandonar la cua de la marxa, malgrat els requeriments dels presents de que no gravessin.

Finalment, després de llegir el manifest, el Bloc s’ha dissolt al Fossar amb el cant d’”A les barricades” i d’”Els Segadors”. En fi, s’ha donat “el punt negre” de la Diada, i 295 anys després, la bandera negra de la llibertat o la mort, ha tornat un altre cop a onejar a Barcelona.

Crida l’atenció també, l’aparició d’alguna que altra bandera negra, entre les nombroses rojes, violetes i estelades a la manifestació unitària, exhibides per alguns militats d’organitzacions de l’Esquerra Independentista, oposats a les tesis estatistes.

El que ara s’anomena Bloc Negre, va començar d’una forma informal, en base a converses entre activistes de l’àrea de l’autonomia barcelonesa, que no sentint-se representants en cap del blocs estatistes, feien una pancarta i, mitjançant el boca orella, es congregaven a la cua de manifestació, al costat dels migrants sense papers o el FAGC.

Poc a poc, especialment des de l’any 2004, el citat Bloc Negre o Autònom (com s’anomenava al principi) a anat implicant a un ventall més ampli de gent, i ha anat assumint cada cop més un treball previ de preparació, consolidant-se com a punt de trobada de diferents sectors, els quals han volgut fer visible, especialment en aquesta data, el seu rebuig als estats i a la delegació de la lluita en partits polítics i sindicats grocs. I per afirmar que la llibertat dels Països Catalans, com la de tots els pobles, no passa per la consecució de cap estat ni per la creació de més fronteres, sinó per la dissolució de les existents i la creació d’espais horitzontals de contrapoder lliurement federats que substitueixin i deslegitimin els propis estats.

[Manifest Bloc Autònom 2004]
Construïm uns països catalans sense estats ni fronteres.
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/118571/index.php

[Crònica 2004]
Escridassada al Fossar i bloc autònom a la mani de la tarda
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/119194

[Cartell Bloc Negre 2005]
Cap Estat[ut] ens farà lliures.
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/199575/index.php

[Comunicat i cartell Bloc Negre 2006]
Avui com fa 70 anys enrere. Un poble sobirà, és un poble ingovernable.
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/272507

[Cartell Bloc Negre 2007]
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/314642/index.php

[Fotos Bloc Negre 2007]
http://www.negrestempestes.org/index.php?option=com_content&task=view&id

[Comunicat Bloc Negre 2007]
Mani qui mani, anti-autoritaris sempre.
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/316176

[Cartell Bloc Negre 2008]
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/350443/index.php

[Comunicat Bloc Negre 2008]
Ni reis, ni súbdits! Autoorganització social!
http://www.alasbarricadas.org/noticias/?q=node/8453

[Comunicat Bloc Negre 2009]
http://www.alasbarricadas.org/noticias/?q=node/11479

Un cop més els diferents mitjans ens estan marejant per prendre’ns el pèl. El missatge és clar: ha vingut una crisi, com si fos una inclemència meteorològica. Com si fos tant inevitable com imprevisible. Ens han de posar la por al cos per tal que ens resignem amb les seves solucions per sortir de la seva crisi.

Que el sistema capitalista te crisis cícliques no és cap novetat, com tampoc ho son que l’economia especulativa i els diners virtuals, no són sostenibles.
Però aquí no es tracta només d’això. No és només que el sistema ha fallat. Els principals culpables d’aquesta crisi s’han embutxacat molts milions sense palanques i de dia. Els estats, contradient la llei del lliure mercat que tant defensen, han intervingut regalant-los milers de milions a aquestes multinacionals. En alguns casos passant a formar part de les direccions. Tots aquests diners que teòricament no hi eren per a totes les altres coses o per directament acabar amb la fam al món , apareixen misteriosament.

 

Un cop més és fa palesa la funció dels estats: garantir a la classe dirigent (els que no treballen) de mantenir-se en el poder, mantenint als desposseïts venent la seva força de treball. Que d’això és tracta aquesta crisi, de flexibilitzar el mercat laboral que vol dir renunciar a conquestes laborals de principi del segle passat!! Davant del xantatge de l’atur volen que treballem més hores i guanyem menys.

 

Portem massa temps delegant en mentiders professionals. La falta de conscienciació i el possibilisme és el que ens ha dut aquí. No és casual que les coses vagin com van. Hem perdut la unió i ens hem tornat mesells. El que tothom s’estigui salvant el propi cul, tot desitjant que el seu entorn més proper se’n pugui sortir, només empitjora les coses. Només l’acció col·lectiva i conscient pot canviar la situació. Prou delegar! Comença a actuar per tu mateixa! Organitza’t!.

 

Hem d’obrir els ulls i veure que estem totes iguals. Que no és conjuntural! El proper cop que et creuïs amb una manifestació de treballadors de nosequina empresa, en comtes de pensar que estàs arribant més tard a on vagis, baixa del cotxe i aplaudeix! La solidaritat és la nostra millor arma. De fet és la nostra única arma.

 

No podem creure’ns que és pot negociar amb qui t’oprimeix. Els que tenen els privilegis no hi renunciaran així com així. No hem de pidolar res, hem d’agafar el que és nostre! És absurd creure’s que no ens haurem d’embrutar totes les mans. Com absurd és creure’s que aconseguirem la independència dels PPCC negociant amb Ecspanya.

 

La independència personal, social i com a poble només l’aconseguirem lluitant!

 

En primera persona, sense intermediaris. L’autorganització i la democràcia directa, el camí.

 

La solidaritat activa amb els conflictes de casa nostra i d’arreu del món. Amb tots els pobles que lluiten contra el colonialisme, l’imperialisme i el capitalisme.

 

Hem de mantenir l’esperit crític, indomable i foragitar les pors de la incertesa amb cops sincers d’aquest nou món que duen als nostres cors.

Per la independència sense límits, visca la terra mori el govern!!!

Notes:

-Amb la pantomima de la reforma del estatut, que acabarà més retallat que abans hi tot , els independentistes d’Armani i els ecologistes de debó ens han recordat una vegada més de que serveix la democràcia parlamentaria.

-Els principals directius de AIG van gastar-se 300.000 eurus en un cap de setmana per celebrar que havien estat intervinguts i que cobrarien les seves milionàries indemnitzacions.

Títol: 3er Recull de Contes Antiautoritaris
Autor: Diversos autors
Any de publicació: 2009

Producció editorial: Negres Tempestes
Pàgines: 80

 

Per tercer any consecutiu veu la llum el Reculll de Contes Antiautoritaris que publica el Col·lectiu Negres Tempestes. El llibre, que inclou 17 contes d’autors diversos, és fruit del certamen La Rosa dels Vents.

Amb la intenció de fomentar els valors llibertaris i l’ús del català, des de Negres Tempestes ja fa tres anys que es va decidir convocar aquest certamen, que ha donat com a fruit, fins ara, tres llibres amb contes d’estils i reflexions molt diversos.

Val la pena destacar que una iniciativa com aquesta, autoeditada i distribuïda pel mateix col·lectiu, el qual compta amb la participació voluntària d’escriptors, il·lustradors i correctors, ha aconseguit ser, fins it tot en vedes, un petit èxit.

Però el principal que trobaran els lectors seran reflexions al voltant de la perversitat del poder, de l’anarquisme, de la rebel·lia quotidiana i, en general, de la llibertat. Tot carregat amb una bona dosi d’ironia i, per moments, mala llet, però això sí, amb una actitud ben constructiva

 

Ressenya publicada al número 130 de La Burxa 

 

Si esteu interessats/des en distribuir el llibre, poseu-vos en contacte amb nosaltres.

D’aquí a uns dies, penjarem el llibre al web.
 

Cada dia nous acomiadaments destorben la nostra son. Consciències que aconsegueixen adormir-se si poden evadir-se de tant en tant de la rutina que converteix el nostre dia a dia en una altra jornada completa dedicada a l’empresa que ens acull. Salaris baixos que es reduiran després d’amenaces prèvies de comiat pedagògicament introduïdes. Estem en plena recessió. La classe alta no pot permetre’s baixar el seu nivell de vida. Sacrificarà les rendes dels treballadors. O millor els farà fora, al cap i a la fi a les facultats d’economia ja diuen que oferta i demanda equilibren el mercat de treball.

Potser quan tornin de les vacances, merescudes per suposat, les coses vagin millor i puguin continuar amb la seva obra social donant feina a qui no és capaç d’empassar-se els escrúpols que els impedeix acumular la riquesa que ells han aconseguit. És el panorama que trobem als nostres pobles i ciutats. Els grans empresaris són ara poc menys que sacrificats creadors de llocs de treball. La jornada laboral de vuit hores és una fita aconseguida per la classe obrera de començaments de segle que no només no s’ha aconseguit reduir, sinó que està amenaçada per l’Europa del Capital tot i condemnada des de fa temps en la pràctica diària. També ens acabaran els socialdemòcrates dient, tal i com feren amb l’OTAN, que les seixanta-cinc hores setmanals són el millor que ens pot ocórrer? L’alienació és tal que fins i tot es consideren completament normals les relacions socials entre empresaris i governants. Relacions que, com no podia ser de cap altra manera, s’han traduït en una claudicació més de l’Estat davant la seva protegida burgesia amb l’Espai Europeu d’Educació Superior. Anem a les nostres universitats i trobem ocupacions policials mentre els mitjans emeten declaracions d’estudiants amb la lliçó ben apresa: “que no m’afecti la seva lluita, que mentre a mi em vagi bé poc m’importa com els vagi a ells”. Fins i tot els mateixos responsables universitaris han perdut la poca vergonya que els quedava i s’han obert a la irracionalitat. En plena dèria els dirigents d’Esquerra i Iniciativa justifiquen i defensen l’estat més primitiu de l’esser humà personificat en els Mossos d’Esquadra. Tothom qui estigué present el passat 18 de març als carrers de Barcelona pogué veure la violència gratuïta i l’odi que desprenien aquells serfs catalans de l’Estat. Fins i tot certs irresponsables es permeten publicar articles que es feliciten de tenir amb aquest un conflicte plenament català, fet que demostraria que les institucions catalanes han assumit competències que feia temps que reclamaven. No sé si han pensat el mateix quan ens han sortit casos de corrupció política.

Sigui com sigui, sembla que aquest crisi comença a posar a cadascú al seu lloc. Esquerra ha sortit de l’armari definint-se com al partit petitburgès que mai havia deixat de ser, barroer aprenent de Convergència i Unió, i eterna força política de tercera que recollirà els descontents de cristians i liberals. Iniciativa ha tret el PSUC que porta a dins, estalinistes sigles de trist record que encara ens insinuen que Andreu Nin potser està a Salamanca o a Berlín. Els Mossos d’Esquadra són com tota policia que trobarem arreu del món: prepotents, agressius i violents, una trista institució aconseguida per la burgesia catalana per a oblidar a ultrança, una força coercitiva que tracta de tancar els forats que contínuament li surten a l’Estat. I amb la crisi, l’economia de mercat se’ns ha mostrat tal i com és: més beneficis per a grans empresaris, l’Estat agenollat als seus peus i, deixats de la mà d’un Déu que mai se n’havia preocupat, els treballadors. Només ens queda per veure si tot açò despertarà les seves consciències.

 

Article publicat al número 153 de l’Accent 

El passat 23 d’abril tots els esforços d’aquests anys queden vistos per sentència sense que ni tan sols exercíssim un altre suposat dret denominat de “defensa”. Simplement no existeix perquè no disposem de diners per tenir-lo. Una justícia coherent amb una lògica capitalista irracional. Ens han aplicat una llei hipotecària a mida dels que ens volen hipotecar les vides. Intent d’atracament amb tota la seva constitució avalant-ho. Mai hem cregut en la seva justícia però es demostra que ni ells mateixos creuen. Cada vegada queda més despullada, més en evidència. Sense diners no hi ha dret a la “defensa”. Així de simple. Ja ni s’amaguen en guardar les aparences, ja ni s’arrisquen a que qualsevol legitimitat pugui guanyar la seva legalitat per una de les seves escletxes. Tot i que intenten tapar-les sempre sortiran unes altres i allà estarem per escolar-nos. Diners que, per suposat, si que té una multinacional com Fecsa-Endesa, que tot i dir-se propietària havia abandonat aquest espai durant molts anys. Ara només el volen per enderrocar-lo i guanyar més diners del solar que en quedi. Paisatge de destrucció front la construcció d’alternatives. Uns beneficis per una empresa privada que sortiran de diners públics que l’Ajuntament cedirà encantat de tots els vostres impostos, creient-se que així tapa el problema. També és il•lús pensar-se que així ens faran desaparèixer.

Mai hem cregut en aquest sistema injust i orgullosament continuarem sense creure. Hem cregut en el nostre treball, en la nostra capacitat d’organització i en l’idea de que nosaltres podem gestionar lliurement les nostres vides. Aprendre del nostre esforç, resoldre els nostres conflictes, treballar per construir alternatives i dissidències, superar les nostres contradiccions per nosaltres mateixos, defugir els seus interessos partidistes, econòmics i estatals. Sabem que podem. S’equivoquen els que pensen que tot el que construïm es tanca en quatre parets. Que ho ensorraran de cop. Lluitem pel KOP-Alta Tensió, per tot el que simbolitza per nosaltres i perquè estem legitimats a fer-ho per la vida que li donem a aquest espai, però lluitem per moltes més coses que per tenir un espai. Això és el que més els molesta. Tot el que hem après ja ho portem a sobre nostre i ho transmetrem allà o­n estem, a dins d’un espai o fora del mateix, a la nostra població o en la que sigui. Ho portem al cap i al cor, i continuarem difonent la idea i recolzant-nos entre tots aquells que lluitem perquè un dia la vostra lògica il•lògica es vegi despullada i s’entengui que realment vosaltres i el vostre sistema és el problema.

Assemblea del KOP-Alta tensió. 20 de maig de 2009