Diumenges de teatre a Can Vies

Tot és patètic … així ho diu el Mister.

Però la nostra intenció no era crear més dolor o tristesa a ningú. Volem riure, volem fer riure. Tot i així, si per un moment has oblidat el riure i alguna t’ha colpejat el cor, o les entranyes, o el que sigui… ho hem aconseguit. Has entès el missatge.

Sembla ser que el món va boig i així embogim nosaltres també. Això no és teatre. O si? El dolor si més no és real, de veritat. De sobte o poc a poc alguna cosa fa “klick” al teu cap i ningú no et entén, ningú no et vol entendre. Per si de cas. Ets un error més del sistema i al sistema no li agrada reconèixer els seus errors. Millor no veure, millor si no estàs, millor si no ets.

Però ser som, estar estem i no volem seguir sent cecs/gues. Es pot tirar endavant i els camins són tan abundants com diferents. Cadascú/na haurà de triar el seu … i agafar forta. Des Kilian-Kolo volíem treure el tema al carrer. Parlem de la BOGERIA, apropem-nos, sentim-la, no miris cap a l’altre costat. I així podrem riure’ns totes.

PatetiKKbareta, amb tot el nostre afecte per tot*s aquell*s que han patit i estan patint aquest dolor.

O sigui, jo conte la història de Espe, ke és la meva història, la teva història, la història d’algú ke està sola, ke està boja, ke està emmanillat a una cadira.