Pot semblar que faci una eternitat, però des de 2017 només han passat tres anys. Un any sens dubte històric que marcarà un abans i un després en el poble català i la resta de pobles de l’estat.
Des de la perspectiva del camp popular l’1 d’octubre d’aquell any vàrem viure un exercici formidable de desobediència civil protagonitzada per centenars de milers i milers de persones mobilitzades que van infligir una humiliant derrota a l’Estat Espanyol en termes d’autoritat i legitimitat. La vaga General i les mobilitzacions del 3 d’octubre van arribar molt més enllà dels moviments independentistes, i van mostrar que el suport al referèndum d’autodeterminació i el rebuig a la repressió tenien un ampli suport arreu de la societat catalana. Per primer cop en moltes dècades, el sindicalisme alternatiu català va mostrar capacitat per convocar una vaga general amb cara i ulls, tot i no obtenir el suport de la burocràcia sindical que dirigeix UGT i CCOO, un fet per si mateix, sense precedents amb la història recent dels Països Catalans, i inconcebible no gaire temps abans.El que va passar després ja ho sabem tothom; la via unilateral va quedar-se en un acte merament simbòlic, quedant en evidència que la DUI no era més que un subterfugi dels dirigents sobiranistes de cara a forçar negociacions amb un Estat Español tancat en banda a negociar res més que els termes de la rendició. Encara que avui alguns insisteixin (pensant ja únicament en clau electoral) a agitar el fantasma del diàleg. Al mateix que desterren dels seus discursos (conscients del preu repressiu a pagar) qualsevol possibilitat de qüestionar l’autoritat de Madrid i obrir la via d’un moviment de desobediència civil a l’estil de la que va viure l’Índia o la Irlanda colonitzada pels Britànics, o els moviments pels drets civils als EUA.
El poder polític en qualsevol democràcia liberal, es basa en una barreja entre coerció/força bruta i legitimació/consentiment, i necessiten quallar una sèrie de dogmes quotidians a la ment dels oprimits que generin submissió consentida, i transformar les idees de les elits en les idees socialment hegemòniques.
Per exemple durant els anys que va durar el conflicte basc, fins i tot abanderats del xovinisme espanyol com Rosa Diaz s’atreveixen a parlar obertament a favor del dret d’autodeterminació del poble basc amb els següents termes: “Si la mayoría de vascos quisiera la independencia la democracia se adaptaría”. Un relat instrumental molt potent, que va ser una important contribució per deslegitimar completament l’esquerra abertzale a ulls d’una bona part de la població. Un discurs, que com avui com sabem, ha saltat pels aires, i amb ell, també bona part de la legitimitat que l’Estat Espanyol tenia entre una bona part de la societat catalana.
En aquest sentit el recurs a la força bruta per part d’un estat autoanomenat “democràtic” no és una mostra de la seva fortalesa, sinó més aviat de debilitat, i obre una escletxa pels de llum pels que apostem per enfortir els sectors populars, i construir poble com a subjecte sobirà, autònom, i amb capacitat de plantar cara a unes estructures polítiques que se’ns mostren cada vegada més com a titelles mogudes per forces externes alienes a qualsevol instància formal de les anomenades democràtiques o mecanisme de sufragi universal.
En altres paraules la nostra alternativa (al marge de jerarquies) passa per l’autoorganització popular, i per no dependre de cap Estat al seu torn dependent (per molt “propi” que se’ns presenti aquest).
Visca la lluita de pobles contra imperis i d’obrers contra patrons.
11 de setembre del 2020