Afrontem una nova diada veient com el creixent immobilisme de la classe política alenteix de nou el clam popular que reivindicava entrar en una nova fase de sobirania popular. Tot i els esforços de la població en tirar endavant, són els presumptes aliats parlamentaris, els mateixos que reprimeixen a aquelles que han participat d’una manera o altra en aquesta reivindicació. No són només les represaliades aquelles representades amb els llaços grocs sinó totes aquelles que dia a dia segueixen lluitant de múltiples formes per aconseguir un món millor.
Ens veiem immerses en una crisi que ja afecta molts nivells de la nostra quotidianitat i que els estaments polítics no fan més que agreujar-la. La presumpta crisi econòmica, conseqüència de la gran estafa piramidal que suposa el capitalisme, perpetua la precarietat a què moltes de nosaltres vivim sotmeses per engrandir les arques dels de sempre. Si cada cop resulta més difícil arribar a final de mes, això dificulta greument que les classes populars puguin pagar menjar, vestir… o les factures de serveis primaris com són l’aigua, el gas o l’electricitat o del mateix habitatge. Dia a dia, podem veure com milers de famílies pateixen en les seves pròpies carns els talls d’aquests subministraments o són desnonades dels seus habitatges, sense importar les conseqüències.
Patim una precarització dels llocs treball que ens porta, en el millor dels casos, a uns salaris de misèria sota unes condicions d’explotació laboral; per a altres, haver de viure de treballs sense papers i perseguides per les classes benestants o directament sense poder treballar.
Moltes són les persones que dia a dia intenten arribar per qualsevol mitjà a aquestes terres fugin de situacions molt pitjors en els seus llocs d’origen, algunes d’elles fugint de guerres, esclavatge o de la fam. La resposta de les institucions, lluny de l’acollida humanitària que acostumen a publicitar, aquesta es transforma en deportacions, reclusió en CIE’s, batudes racistes o condemnades a morir en aquesta mar Mediterrània que s’està transformant en una fossa comuna.
També veiem com la nostra societat presumptament avançada perpetua el model patriarcal, com una de les formes de dominació de la seva societat. A més a més, trasllada amb les seves decisions polítiques i jurídiques la sensació que una persona, pel sol fet de pertànyer a un gènere o condició efectiva-sexual diferent de la que atribueixen un fals estatus de “normalitat”, pot tenir menys drets que una altra, fins i tot el dret a la vida.
Tampoc trobem massa millores en la lluita contra l’emergència climàtica, en quant veiem com el canvi climàtic avança sense aturador i no es prenen mesures pal·liatives al respecte. Anem pel camí d’un col·lapse mundial del què sembla que algunes es creguin meres espectadores fins que sigui massa tard per a adonar-se de què en seran víctimes.
Per tots aquests motius seguim trobant en l’autogestió un model polític i social que ens pot portar a assolir totes les sobiranies, trencant amb les opressions que patim i encaminant-nos cap al nou món que portem en els nostres cors.
Cap a la confederació de pobles lliures dels Països Catalans!
Bloc antiautoritari, 11 de setembre del 2019