Títol: 3er Recull de Contes Antiautoritaris
Autor: Diversos autors
Any de publicació: 2009

Producció editorial: Negres Tempestes
Pàgines: 80

 

Per tercer any consecutiu veu la llum el Reculll de Contes Antiautoritaris que publica el Col·lectiu Negres Tempestes. El llibre, que inclou 17 contes d’autors diversos, és fruit del certamen La Rosa dels Vents.

Amb la intenció de fomentar els valors llibertaris i l’ús del català, des de Negres Tempestes ja fa tres anys que es va decidir convocar aquest certamen, que ha donat com a fruit, fins ara, tres llibres amb contes d’estils i reflexions molt diversos.

Val la pena destacar que una iniciativa com aquesta, autoeditada i distribuïda pel mateix col·lectiu, el qual compta amb la participació voluntària d’escriptors, il·lustradors i correctors, ha aconseguit ser, fins it tot en vedes, un petit èxit.

Però el principal que trobaran els lectors seran reflexions al voltant de la perversitat del poder, de l’anarquisme, de la rebel·lia quotidiana i, en general, de la llibertat. Tot carregat amb una bona dosi d’ironia i, per moments, mala llet, però això sí, amb una actitud ben constructiva

 

Ressenya publicada al número 130 de La Burxa 

 

Si esteu interessats/des en distribuir el llibre, poseu-vos en contacte amb nosaltres.

D’aquí a uns dies, penjarem el llibre al web.
 

Cada dia nous acomiadaments destorben la nostra son. Consciències que aconsegueixen adormir-se si poden evadir-se de tant en tant de la rutina que converteix el nostre dia a dia en una altra jornada completa dedicada a l’empresa que ens acull. Salaris baixos que es reduiran després d’amenaces prèvies de comiat pedagògicament introduïdes. Estem en plena recessió. La classe alta no pot permetre’s baixar el seu nivell de vida. Sacrificarà les rendes dels treballadors. O millor els farà fora, al cap i a la fi a les facultats d’economia ja diuen que oferta i demanda equilibren el mercat de treball.

Potser quan tornin de les vacances, merescudes per suposat, les coses vagin millor i puguin continuar amb la seva obra social donant feina a qui no és capaç d’empassar-se els escrúpols que els impedeix acumular la riquesa que ells han aconseguit. És el panorama que trobem als nostres pobles i ciutats. Els grans empresaris són ara poc menys que sacrificats creadors de llocs de treball. La jornada laboral de vuit hores és una fita aconseguida per la classe obrera de començaments de segle que no només no s’ha aconseguit reduir, sinó que està amenaçada per l’Europa del Capital tot i condemnada des de fa temps en la pràctica diària. També ens acabaran els socialdemòcrates dient, tal i com feren amb l’OTAN, que les seixanta-cinc hores setmanals són el millor que ens pot ocórrer? L’alienació és tal que fins i tot es consideren completament normals les relacions socials entre empresaris i governants. Relacions que, com no podia ser de cap altra manera, s’han traduït en una claudicació més de l’Estat davant la seva protegida burgesia amb l’Espai Europeu d’Educació Superior. Anem a les nostres universitats i trobem ocupacions policials mentre els mitjans emeten declaracions d’estudiants amb la lliçó ben apresa: “que no m’afecti la seva lluita, que mentre a mi em vagi bé poc m’importa com els vagi a ells”. Fins i tot els mateixos responsables universitaris han perdut la poca vergonya que els quedava i s’han obert a la irracionalitat. En plena dèria els dirigents d’Esquerra i Iniciativa justifiquen i defensen l’estat més primitiu de l’esser humà personificat en els Mossos d’Esquadra. Tothom qui estigué present el passat 18 de març als carrers de Barcelona pogué veure la violència gratuïta i l’odi que desprenien aquells serfs catalans de l’Estat. Fins i tot certs irresponsables es permeten publicar articles que es feliciten de tenir amb aquest un conflicte plenament català, fet que demostraria que les institucions catalanes han assumit competències que feia temps que reclamaven. No sé si han pensat el mateix quan ens han sortit casos de corrupció política.

Sigui com sigui, sembla que aquest crisi comença a posar a cadascú al seu lloc. Esquerra ha sortit de l’armari definint-se com al partit petitburgès que mai havia deixat de ser, barroer aprenent de Convergència i Unió, i eterna força política de tercera que recollirà els descontents de cristians i liberals. Iniciativa ha tret el PSUC que porta a dins, estalinistes sigles de trist record que encara ens insinuen que Andreu Nin potser està a Salamanca o a Berlín. Els Mossos d’Esquadra són com tota policia que trobarem arreu del món: prepotents, agressius i violents, una trista institució aconseguida per la burgesia catalana per a oblidar a ultrança, una força coercitiva que tracta de tancar els forats que contínuament li surten a l’Estat. I amb la crisi, l’economia de mercat se’ns ha mostrat tal i com és: més beneficis per a grans empresaris, l’Estat agenollat als seus peus i, deixats de la mà d’un Déu que mai se n’havia preocupat, els treballadors. Només ens queda per veure si tot açò despertarà les seves consciències.

 

Article publicat al número 153 de l’Accent 

El passat 23 d’abril tots els esforços d’aquests anys queden vistos per sentència sense que ni tan sols exercíssim un altre suposat dret denominat de “defensa”. Simplement no existeix perquè no disposem de diners per tenir-lo. Una justícia coherent amb una lògica capitalista irracional. Ens han aplicat una llei hipotecària a mida dels que ens volen hipotecar les vides. Intent d’atracament amb tota la seva constitució avalant-ho. Mai hem cregut en la seva justícia però es demostra que ni ells mateixos creuen. Cada vegada queda més despullada, més en evidència. Sense diners no hi ha dret a la “defensa”. Així de simple. Ja ni s’amaguen en guardar les aparences, ja ni s’arrisquen a que qualsevol legitimitat pugui guanyar la seva legalitat per una de les seves escletxes. Tot i que intenten tapar-les sempre sortiran unes altres i allà estarem per escolar-nos. Diners que, per suposat, si que té una multinacional com Fecsa-Endesa, que tot i dir-se propietària havia abandonat aquest espai durant molts anys. Ara només el volen per enderrocar-lo i guanyar més diners del solar que en quedi. Paisatge de destrucció front la construcció d’alternatives. Uns beneficis per una empresa privada que sortiran de diners públics que l’Ajuntament cedirà encantat de tots els vostres impostos, creient-se que així tapa el problema. També és il•lús pensar-se que així ens faran desaparèixer.

Mai hem cregut en aquest sistema injust i orgullosament continuarem sense creure. Hem cregut en el nostre treball, en la nostra capacitat d’organització i en l’idea de que nosaltres podem gestionar lliurement les nostres vides. Aprendre del nostre esforç, resoldre els nostres conflictes, treballar per construir alternatives i dissidències, superar les nostres contradiccions per nosaltres mateixos, defugir els seus interessos partidistes, econòmics i estatals. Sabem que podem. S’equivoquen els que pensen que tot el que construïm es tanca en quatre parets. Que ho ensorraran de cop. Lluitem pel KOP-Alta Tensió, per tot el que simbolitza per nosaltres i perquè estem legitimats a fer-ho per la vida que li donem a aquest espai, però lluitem per moltes més coses que per tenir un espai. Això és el que més els molesta. Tot el que hem après ja ho portem a sobre nostre i ho transmetrem allà o­n estem, a dins d’un espai o fora del mateix, a la nostra població o en la que sigui. Ho portem al cap i al cor, i continuarem difonent la idea i recolzant-nos entre tots aquells que lluitem perquè un dia la vostra lògica il•lògica es vegi despullada i s’entengui que realment vosaltres i el vostre sistema és el problema.

Assemblea del KOP-Alta tensió. 20 de maig de 2009