Una nova operació d’estètica del 23f

En el context actual, en una situació de crisi econòmica, es planteja una nova cortina de fum per a que la gent no parli dels acomiadaments, de les injeccions de diners a la banca, etc. En un 28è aniversari d’un fet tant peripatètic com va ser el 23f, dues cadenes de televisió de cobertura estatal, es vanaglorien de produir uns publireportatges en forma de sèries i uns documentals sobre el tema. Seguint la tònica habitual, la revisió històrica fa noves lectures dels fets històrics segons els gustos dels poderosos. I es que la finalitat d’aquests programes no és la d’esclarir el paper dels seus protagonistes, sinó la de netejar la imatge d’alguns d’ells. Atenem doncs a un espectacle on, el successor marcat a dit per aquell que fou “Caudillo de España por la Gracia de Dios” afronta la defensa acèrrima d’aquesta democràcia continuista. És des d’aquí que ens plantegem el dubte raonable sobre alguns misteris mai resolts sobre els col·laboradors d’aquell soroll de sabres o el paper que hi tingué el rei d’Espanya mateix. I desitjar que abans que no pasi cap altre any, es resolgui amb conseqüències i d’una manera taxativa, el paper de la monarquia i dels poders militars i paramilitars de l’Estat Espanyol. Caldria reflexionar entorn també de la benevolència que tingué la justícia amb els que en 1978 prepararen en una cafeteria anomenada Galaxia, el tinent coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero, el capità de la Policía Armada Ricardo Sáenz de Ynestrillas i un últim, suposadament coronel del Estado Mayor, de nom desconegut. Deixant als dos primers en prompta llibertat, es succeí el cop del 23F. Els càstigs a conseqüència del cop, tampoc no foren massa exemplars: Tejero passà 15 anys a presó amb beneficis que pocs presos tenen i gaudint ara en llibertat d’una pensió de jubilació, Ynestrillas fou ascendit a comandant fins a la seva mort en 1986 en un atemptat de ETA, Jaime Milans del Bosch fou expulsat de l’exèrcit i estigué 9 anys a presó, i el Segundo Jefe del Estado Mayor del Ejército Alfonso Armada que hi va romandre 5. El paper del rei oficialment mai ha estat qüestionat.

Però en un context com el de l’actual crisi, potser caldria revisar algunes xifres per fer un anàlisi crític del que realment va demostrar als ciutadans sobre la realitat davant de la que ens trobem. Així doncs, revisem el paper d’alguns dels seus protagonistes, començant per exemple amb l’exèrcit. La despesa militar prevista per al 2009 és de més ni menys que de 18.609,60 milions d’euros, que representa una despesa de 408 euros a l’any per ciutadà. Més petita, tot i que no menyspreable, és la destinada a el Cuerpo Nacional de Policía i de la Guardia Civil que pel any 2008 ascendien a un total de 5.918 milions d’euros. I el pressupost de la casa real arriba a la no menyspreable xifra de 8,9 milions d’euros, que segons l’article 65.1 de la Constitució Española , «El Rey rep (…) una quantitat global pel sosteniment de la seva Família i Casa, i distribueix lliurement la mateixa», és a dir, sense haver de justificar-la.

Aquest suport fanàtic e incondicional a la Corona i a les institucions militars i paramilitars, no és justificable en cap cas a aquestes alçades, ja entrat el segle XXI. Ara que vivim en una situació de crisi, en els debats sobre els pressupostos es qüestiona la sostenibilitat dels subsidis d’atur i les pensions, i mai es posa en dubte les despeses descomunals que suposa l’exèrcit, la policia paramilitar i la monarquia.

Cap militar ens farà lliures!

 Negres Tempestes – febrer 2009