Des de Madrid, on fa molt poc ens hem posat en contacte unxs herètics de l’anarquisme tradicional, volíem aportar la nostra visió sobre la consideració de tota reivindicació nacional com un pensament interclasista, autoritari i/o burgès. Dintre del moviment llibertari i/o autònom de Madrid hi ha una varietat de tendències i una riquesa realment interessant. Potser nosatres no siguem qui advoquem per continuar la lluita en els centres de treball a la manera del anarcosindicalisme a l’ús; la nostra posició es troba realment pròxima a l’anarquisme autònom, al pensament llibertari que es mou en centres socials okupats, que no té una pretensió clara i immediata d’una articulació nacional i molt menys estatal. Amb això volem dir, que les organitzacions, el pensament, l’acció, les formes d’acció no són elements estàtics; són elements en permanent canvi i debat. A l’hora de trobar-nos, vam trobar una sensibilitat comuna: La preocupació per la nostra terra, per les nostres arrels, per la pèrdua de la nostra consciència col·lectiva castellana. Aquest és un element nou sens dubte; persones llibertàries que es preocupen pel tema cultural, per identitats col·lectives territorials, i que no es queden en frases típiques com “el nacionalisme només és feixisme , o “el meu país és on posi els meus peus , “sóc un ciutadà del món , “sóc internacionalista (però no sé de quina nació sóc, vam apuntar nosatres). Ens neguem a acceptar que les llibertàries per definició no es plantegin la defensa de la seva terra, rebutgin les reivindicacions independentistes amb la escusa que l’única cosa que persegueixen és la construcció d’un nou estat, i que s’accepti acríticament la identitat espanyola a graticent, que unitats més petites, incloses per la força constitucional, no tenen aquesta identitat, ni voluntat de pertànyer a Espanya. Espanya, sense els PPCC, sense el País Basc, fins i tot sense Portugal ja no seria Espanya; ens neguem a quedar-nos amb aquest “sant benito”, i més quan vam tenir una història comuna, els castellans, i antecedents històrics d’un poble combatiu (siusplau, mai confondre el poble pla castellà, que no pot ser opressor, ja que no té mecanismes per a això), encara que els nostres governants ara i en el passat, enarboressin la bandera de la seva gran Castella imperial (al que ara es denomina Espanya). Afortunadament les seves ànsies imperials, i els seus aliats d’altres nacions, es van posar d’acord per a canviar el nom, i no tenir la responsabilitat de totes les barbàries que es van cometre en l’Amèrica del Sud (la responsabilitat d’això, mai la té el poble, excepte per deixar fer als seus governants; almenys no hauria d’atribuir-se una responsabilitat directa, com alguna vegada hem hagut d’aguantar de interclasistes d’altres pobles, presumptament independentistes d’esquerres). Probablement, hagi gent, que pugui pensar, a sant de què ve això; altra gent esperem que hagi vist alguna alternativa a l’hora de replantejar-se perquè no té estima alguna per la seva terra, i no obstant això ho fluixeja amb el que fan en altres pobles (vasquitis, catalanitis, irlanditis, palestinitis), i no mou un dit, ni se solidaritzarà en la seva vida, per la gent explotada de Terra de Pinedes, de la Manxa, o dels barris obrers de Madrid. Per què està tan estès el pensament de què no pots tenir estima a Castella perquè és una nació opressora? Això sí que és un pensament interclasista, que ve sovint de mans de anarcos i marxistes leninistes que en teoria no haguessin de pensar així… Un món sense varietat, uniformat culturalment és l’objectiu principal del capitalisme: consumisme, individualisme, competitivitat són els seus trets de cultura. Els llibertaris i autònoms del món, a part de lluitar per la destrucció dels estats (ai que veure, quanta feina ens queda!), no hauríem d’oblidar a combatre la uniformitat i alienació cultural, la destrucció del nostre mitjà, les relacions asimètriques de gènere i sexe. És una part més cap a la independència total i l’autonomia sense límits (parafrasejant als del col·lectiu Ikària dels PP.CC., ja desapareguts).
El debat continua. Ni déu, ni patró, ni estat: Castella Lliure!
Móstoles, Vallecas i Alcorcón, 15 d’octubre de 2008.