Mes: octubre de 2008

Des de Negres Tempestes i en col·laboració amb la Cooperativa Autogestionària Ciutat Invisible, voldríem convidar-vos a la presentació del llibre “Ni Nadal ni Setmana Santa. El Camp: deu anys d’opinió crítica” d’en Jordi Martí Font el proper 1 de novembre a les 19:30 al CSA Can Vies (c/Jocs Florals, 42, Sants).

La presentació serà feta pel propi autor i creiem que és molt recomanable per a aquells/es que vulgueu sentir una opinió crítica sobre la situació en els deu darrers anys en el Camp de Tarragona.

‘Ni Nadal ni Setmana Santa. El Camp: deu anys d’opinió crítica’ de Jordi Martí Font

 

Cartell – Invitació 

De la introducció:

«Venim del silenci, que deia Raimon. I aquí al Camp, el silenci s’ha allargat uns quants anys més, fins al punt que la Tarragona de Nadal, de  l’alcalde Joan Miquel Nadal, ha convertit la Setmana Santa i la seva processó del silenci en símbol de la ciutat: la Setmana Santa i la seva processó del silenci. Ja m’enteneu. Callats ens volien i no ens hi han tingut. Aquests articles en són una mostra, però feliçment no en són l’única. No hem estat bons súbdits, no hem estat bons figurants d’aquesta processó de Setmana Santa, perquè sempre que hem pogut hem celebrat la vida, i en veu alta.

Els articles que aplega “Ni Nadal ni Setmana Santa” han nascut en un context determinat i en són conseqüència. Han tingut la voluntat de denunciar en veu alta cada una de les agressions que el poder ha perpetrat i alhora deixar constància de les resistències que s’han generat des de diferents àmbits dels moviments socials».

El llibre

“Ni Nadal ni Setmana Santa”, subtitulat ‘El Camp: deu anys d’opinió crítica’, és un llibre que recull setanta-un articles de Jordi Martí Font publicats –o no- en la premsa del Camp de Tarragona i de la resta dels Països Catalans en els darrers deu anys. La temàtica, però, és evidentment sobre el Camp de Tarragona i alguns sobre les Terres de l’Ebre.

Els articles han estat publicats als diaris de pagament El Punt i Diari de Tarragona, als gratuïts Espais 7, Més Reus, Més Tarragona i Clàxon, als setmanaris La Veu de l’Ebre i El Triangle, a les revistes La Lletra A, Polémica i Illacrua, a la revista de les CGT del Camp La Tramuntana, a la revista digital Reus Digital i al bloc Prendre la Paraula. Alguns dels articles que s’inclouen en el recull mai no van arribar a ser publicats.

Els articles més antics són els que s’inclouen en l’apartat ‘Un món on hi càpiguen tots els mons’ i fan referència a la Segona Trobada Contra el Neoliberalisme i per la Humanitat que es va realitzar a l’Estat espanyol el 1997.

Les parts

-El pròleg: el pròleg de “Ni Nadal ni Setmana Santa” és del periodista i lluitador antinuclear i en defensa del territori Xavier Garcia. El veterà periodista hi diu, entre altres que: “Per sort, amb carnet o sense,Ramon Barnils va deixar algun que altre deixeble seguidor. Un d’ells, em sembla de tota evidència, és Jordi Martí i Font, periodista prioratí i home d’essència i existència llibertària”

-“A Reus manxen i a Tarragona enganxen”: són articles diversos de critica social sobre el Camp de Tarragona i contra algunes de les agressions que les i els ciutadans que hi viuen han viscut en els darrers anys. Alhora, permet recórrer les resistències articulades al voltant d’aquestes agressions.

 

-“Fora vaixells de guerra del Port de Tarragona”: articles sobre i contra el militarisme, els exèrcits i la guerra a partir de la conversió de Tarragona en port de descans de la setena flota nord-americana en un context de no a la guerra i de la invasió de l’Iraq.

-“De porcs i de senyors”: recull articles de defensa de les treballadores i els treballadors i de les seves formes de lluita legítimes al voltant de l’anarcosindicalisme que representa la CGT, amb especial atenció als articles de resposta als del president de la patronal Cepta en els anys en què aquesta organització va robar el local sindical de la Rambla als treballadors amb el suport de CCOO-UGT.

-“La revolta mediambiental”: Enrona la Ribera d’Ebre, els macroprojectes eòlics al Priorat, les nuclears,el PHN… un caldo de cultiu que va portar a néixer a un potent moviment de defensa del territori.

-“Que no ens tapin la boca, ni els ulls, ni les orelles”: articles de defensa de la llibertat d’expressió amenaçada en diversos moments al Camp de Tarragona per part dels diversos poders fàctics.

-“Un món on hi càpiguen tots els mons”: Uns dels primers textos de lluita social que va escriure l’autor, al voltant de la Trobada contra el Neoliberalisme i per la Humanitat que es va fera la Serra d’Almos i molts altres llocs de Catalunya i de la resta de l’Estat fa 11 anys.

Ens neguem a acceptar que els llibertaris per definició no es plantegin la defensa de la seva terra i rebutgin les reivindicacions independentistes amb l’escusa que l’única cosa que persegueixen és la construcció d’un nou estat.

Des de Madrid, on fa molt poc ens hem posat en contacte unxs herètics de l’anarquisme tradicional, volíem aportar la nostra visió sobre la consideració de tota reivindicació nacional com un pensament interclasista, autoritari i/o burgès. Dintre del moviment llibertari i/o autònom de Madrid hi ha una varietat de tendències i una riquesa realment interessant. Potser nosatres no siguem qui advoquem per continuar la lluita en els centres de treball a la manera del anarcosindicalisme a l’ús; la nostra posició es troba realment pròxima a l’anarquisme autònom, al pensament llibertari que es mou en centres socials okupats, que no té una pretensió clara i immediata d’una articulació nacional i molt menys estatal. Amb això volem dir, que les organitzacions, el pensament, l’acció, les formes d’acció no són elements estàtics; són elements en permanent canvi i debat. A l’hora de trobar-nos, vam trobar una sensibilitat comuna: La preocupació per la nostra terra, per les nostres arrels, per la pèrdua de la nostra consciència col·lectiva castellana. Aquest és un element nou sens dubte; persones llibertàries que es preocupen pel tema cultural, per identitats col·lectives territorials, i que no es queden en frases típiques com “el nacionalisme només és feixisme , o “el meu país és on posi els meus peus , “sóc un ciutadà del món , “sóc internacionalista (però no sé de quina nació sóc, vam apuntar nosatres). Ens neguem a acceptar que les llibertàries per definició no es plantegin la defensa de la seva terra, rebutgin les reivindicacions independentistes amb la escusa que l’única cosa que persegueixen és la construcció d’un nou estat, i que s’accepti acríticament la identitat espanyola a graticent, que unitats més petites, incloses per la força constitucional, no tenen aquesta identitat, ni voluntat de pertànyer a Espanya. Espanya, sense els PPCC, sense el País Basc, fins i tot sense Portugal ja no seria Espanya; ens neguem a quedar-nos amb aquest “sant benito”, i més quan vam tenir una història comuna, els castellans, i antecedents històrics d’un poble combatiu (siusplau, mai confondre el poble pla castellà, que no pot ser opressor, ja que no té mecanismes per a això), encara que els nostres governants ara i en el passat, enarboressin la bandera de la seva gran Castella imperial (al que ara es denomina Espanya). Afortunadament les seves ànsies imperials, i els seus aliats d’altres nacions, es van posar d’acord per a canviar el nom, i no tenir la responsabilitat de totes les barbàries que es van cometre en l’Amèrica del Sud (la responsabilitat d’això, mai la té el poble, excepte per deixar fer als seus governants; almenys no hauria d’atribuir-se una responsabilitat directa, com alguna vegada hem hagut d’aguantar de interclasistes d’altres pobles, presumptament independentistes d’esquerres). Probablement, hagi gent, que pugui pensar, a sant de què ve això; altra gent esperem que hagi vist alguna alternativa a l’hora de replantejar-se perquè no té estima alguna per la seva terra, i no obstant això ho fluixeja amb el que fan en altres pobles (vasquitis, catalanitis, irlanditis, palestinitis), i no mou un dit, ni se solidaritzarà en la seva vida, per la gent explotada de Terra de Pinedes, de la Manxa, o dels barris obrers de Madrid. Per què està tan estès el pensament de què no pots tenir estima a Castella perquè és una nació opressora? Això sí que és un pensament interclasista, que ve sovint de mans de anarcos i marxistes leninistes que en teoria no haguessin de pensar així… Un món sense varietat, uniformat culturalment és l’objectiu principal del capitalisme: consumisme, individualisme, competitivitat són els seus trets de cultura. Els llibertaris i autònoms del món, a part de lluitar per la destrucció dels estats (ai que veure, quanta feina ens queda!), no hauríem d’oblidar a combatre la uniformitat i alienació cultural, la destrucció del nostre mitjà, les relacions asimètriques de gènere i sexe. És una part més cap a la independència total i l’autonomia sense límits (parafrasejant als del col·lectiu Ikària dels PP.CC., ja desapareguts).

El debat continua. Ni déu, ni patró, ni estat: Castella Lliure!

Móstoles, Vallecas i Alcorcón, 15 d’octubre de 2008.

 

Versió original en castellà  

Cap a finals de maig de 2008 un grapat d’individualitats de diferents pobles i comarques del País Valencià que ens sentim vinculades amb l’àmbit llibertari, autònom, amb perímetres que fins i tot podríem dir d’inclassificables… però totes elles antiautoritàries, decidim aplegar-nos de manera informal a la ciutat de València.

Expossant variades formes d’entendre la lluita actual contra la globalització, l’imperialisme i la uniformització cultural per part de l’Estat, així com de lliutes independentistes no estatistes i des d’una òptica àcrata. Sense més pretensions que debatre i posar en comú les distintes perspectives de preocupació i interés cap a la defensa dels pobles, llengües i cultures minoritzades i oprimides com la nostra. I en conseqüència anar creant espontàniament espais de reflexió dins i fora de l’àmbit antiautoritari.

Després de les primeres assemblees i d’analitzar el moviment anarquista, vam entendre que aquest es quedava coix en l’aspecte cultural i nacional. Possarem en comú la defensa de l’internacionalisme, i aquest no tenia sentit si com des de la perspectiva de l’anarquisme tradicional negàvem l’existència de les nacions, de les cultures dels pobles del món. Coincidiem en l’existència d’aquestes com a extensió natural i espontània de l’individu, un lligam que per la seua essència nega radicalment qualsevol tipus de poder i impossició. Ens neguem a reconéixer l’existència d’Estats, fronteres, sistemes econòmics capitalistes, lleis… com a recurs organitzatiu acceptable.

No creiem en marques ni segells, rebutjem qualsevol definició discriminatòria que per mitjà dels falsos tòpics intenten desviar-nos de la nostra lluita. Som llibertaris, anticapitalistes, autònoms, àcrates, som anarquistes, sense prefixes ni sufixes, sense adjectius. Dessitgem l’abol·lició immediata de qualsevol forma d’opressió. I recolzem la culturització del poble com a eina per a despertar les consciències i aconseguir l’emancipació d’aquest. Som conscients de les nombroses variants de l’anarquisme perquè el Col·lectiu n’és una bona mostra. Justament aquesta diversitat ideològica dins l’anarquisme és l’evidència de la seua oposició al dogmatisme i a l’autoritarisme.

El col·lectiu l’Ullal creiem en el federalisme, el pensament lliure, el suport mutu, l’internacionalisme, l’acció directa, la defensa cultural i la divulgació pedagògica de les llibertats humanes. La capacitat de ser lliures és la grandesa de qualsevol individu.

Manifest del Col·lectiu L’Ullal del País Valencià amb motiu de la diada del 9 d’octubre 

 

A causa de la visió que se li ha donat sempre, des de l’independentisme clàssic a aquesta diada, creguem necessari fer una crítica a tot allò que pot arribar a representar el 9 d’Octubre.

Veiem aberrant i inconcebible la mera existència de regnes, reis, noblesa, aristocràcia i classes socials, ja que obstaculitzen el que més estimem, la llibertat. El corrent antimonàrquic hui en dia està molt estès, l’actual monarquia ens imposa una espanyolitat que no reconeixem com a pròpia. L’hem arribat a comparar amb el regnat totalitari de Felip V. I nosaltres diem: Per què no mirar més enrere? Considerem incoherent i hipòcrita que es desvie la mirada quan es tracta de cercar les arrels del País Valencià. Per què no es pot fer judici del rei Jaume I? Què ens impedeix en aquest cas fer crítica del tiranisme que tant odiem?

Sí companyes i companys, un 9 d’Octubre com aquest, el gran Jaume I va arribar des de terres catalanes i aragoneses amb tot el seu exèrcit per acabar amb tot allò que es creuara en el seu camí, per tal d’arribar a conquerir aquestes terres i convertir-les en el seu feu privat. Com tot noble rei que es digne, va matar, esclavitzar i torturar a la població, acabant física i culturalment amb musulmans i jueus sense cap tipus d’escrúpols.

El Col·lectiu Llibertari l’Ullal pensem que el naixement i evolució del País Valencià va estar i està en mans del poble, de la influència de diverses cultures, i on el rei Jaume I es limitava a alienar al poble, un poble que anava creant i desenvolupant una cultura, la seua cultura, la que tenim ara nosaltres. No defensem la nostra cultura per damunt de cap altra, ni molt menys pensem que siga la millor, però el que no anem a deixar és que ens l’arrabassen, que l’assassinen.

Creiem en la capacitat del poble per a dirigir les seues vides, però per a crear un poble lliure, per a alliberar un poble, fan falta individus lliures, i això no serà possible mentre les nostres consciències encara interpreten a figures tiràniques com Jaume I com a creadors d’un país que no va fer més que sotmetre, subjugar i parasitar.

Ens presentem al poble valencià com una alternativa de caire llibertari, un col·lectiu anarquista que el formem individualitats de diversos indrets del País Valencià. Obert i assembleari, on l’opressió nacional que sofreix el nostre poble és un aspecte fonamental. 

 

Web L’Ullal  

Ha sortit el número 5 de “La Rosa dels Vents” (publicació de debat llibertari als PPCC).

 

Portada: 800 anys després: el retorn dels morts vivents (d’en Jaume)

Editorial:  James, the first

Actualitat:  Banderes, símbols i repressió

Lectures: Socialisme sense estat (Mijail Bakunin)

Opinió: País Valencià. La trista, trista història del meu país (Abraham)

Ressenyes: 2n Recull de Contes Anti-autoritaris.

Humor: 800 anys (Agus)

Descarregar