Independentisme Llibertari (Gat CAPdeTRONS)

Independentisme Llibertari (Gat CAPdeTRONS). Format RTF

Independentisme llibertari


Gat

 

Text reeditat per:

Col·lectiu Negres Tempestes

Juny del 2005

 

 

 

L’INDEPENDENTISME LLIBERTARI

 

 

     Tinc uns quants amics/gues llibertaris/es (com jo mateix), que, quan els vaig dir que d’alguna manera em considerava independentista, em varen sotmetre (amb tota la bona intenció del món) a un reconeixement dogmàtic per així combarrisan_negrestr si encara estava en plenes facultats mentals, o potser m’ havia trastocat una mica.

 

     El mateix podria dir d’amics/gues independentistes quan varen saber que em considerava llibertari. Per sort hi ha dos companys més, a qui els han passats casos similars, i em vaig sentir prou consolat. Com be diu el refrany castellà “consuelo de muchos, consuelo de tontos”. Potser no és el refrany més escaient ja que tampoc no som gaires, però queda be.

 

     Així  que  per  evitar  nous interrogatoris, exposaré els meus principis polítics que alhora també són personals, i que intenten arrelar, si més no, en tots aquells que vulguin, sense perjudicar per res en les llibertats individuals de crítica a atacar idees, que es consideren poc oportunes i desfasades, i nefastes però també haig de dir que encara que el que escrigui es consideri així, sóc tossut i no m’agrada baixar del ruc, quan es tracta de filosofia i menys quan aquesta ha anat arrelant de mica en mica però amb força en la meva persona.

 

     Al principi dubtava molt (si més no com ara, però amb la diferència que les situacions no són les mateixes); constantment em trobava entre rojos i negres, sense poder-me’n sortir gens be, de les discussions en les quals ens embrancàvem, tant amb companys d’esquerres com llibertaris, fins que vaig arribar a la conclusió que tant els uns com els altres no jugaven net, ja que crec que molts odis actuals són herència d’un passat que prometia un futur gloriós i que de moment, tururut violes.

 

     Els llibertaris tradicionalment no es plantegen la lluita per l’alliberament nacional, perquè es considera una iniciativa de la burgesia, i per tant, l’únic que es pretén és enfrontar els treballadors de diversos llocs, per així afavorir les burgesies locals.

 

     I això és degut a la confusió que existeix entre els termes d’estat i nació, al existir aquest caos temàtic, s’entén qualsevol projecte d’alliberament nacional, com la reproducció dels esquemes administratiu-repressius de l’Estat, contra el qual es pretén acabar, fent així una calcomania en petit, del que ja existia, i arribats a aquest punt es  rebutja  qualsevol  intent d’aproximació a aquest tipus de lluita, amb frases com la ja famosa “la nostra pàtria és el món” s’arxiva el tema i no se’n parla més, fins que surt algun bronques que torna a posar llenya al foc (amb tota la bona intenció), però se’l neutralitza ràpidament, o es transforma en un dissident sense ell voler-ho.

 

     Per mi un Estat i una Nació, no tenen res a veure l’un amb l’altre, ni tan sols un és complement de l’altre. Per Estat entenc la Institució de Govern i d’administració, també el territori on aquesta institució exerceix el seu govern i la seva administració. L’Estat institucional (el primer dels dos que he dit abans), com a forma organitzada de poder, es desenvolupa en el temps prenent diferents formes com, dictadura militar, democràcia burgesa o social-democràcia, Socialisme Estatalista, etc, (encara que les diferents formes es redueixen a esquemes similars: uns  grups dominants exercint el poder, uns cossos repressius per mantenir-lo, una moneda per pagar-los, un lloc, l’escola, d’ensinistrament de la moral i comportaments del sistema, altres llocs, la presó i el manicomi, on aparcar els diferents tipus de dissidents al servei d’aquesta dominació).

 

     L’Estat territorial es desenvolupa en l’espai geogràfic i es veu alterat en la seva extensió a partir dels conflictes internacionals, en definitiva, a partir del potencial bèl·lic i financer de l’Estat institucional del qual és expressió. L’Estat territorial, com a resultat geogràfic de l’Estat institucional, inclou dins seu i de forma arbitrària, gran quantitat de contrades sovint totalment diferenciades poblacionalment. Inclou tot un seguit d’individus i els força a tenir un devenir històric, social, econòmic, cultural, etc… comú al temps que els separa per mitja de les fronteres, de la resta de la humanitat.

 

Per nació entenc una comunitat humana que neix de la identificació d’un grup d’individus entre si amb les terres on viuen, identificació que és possible per una proximitat que permet el contacte i la convivència i per una capacitat de comunicació que es concreta en una mateixa llengua com element fonamental per entendre’s. Mentre l’Estat es basa en la possessió d’uns elements de poder -un mateix govern, una moneda, un idioma oficial- que per bé que comuns a una població determinada no permeten utilitzar-los com a elements definitoris d’aquesta, sinó més aviat com a exponent de la submissió de la nació sota l’Estat. La nació es basa en la possessió d’uns factors també comuns a una població, però expressen la seva realitat ètnica, la seva personalitat col·lectiva.

 

L’individu enganyat, sobretot per l’escola i els mitjans de comunicació, seduït per exhibicions de força o actes de patriotisme (d’una “pàtria” inventada per l’Estat), pot arribar a considerar l’Estat territorial, on ha estat inclòs, com una cosa natural i pròpia, de la qual n’és una part, fins el punt de parlar de “compatriotes” o “d’estrangers” segons es visqui al costat o l’altre de les fronteres polítiques. L’Estat però, esta sotmès a canvis. que alteren el seu territori, o que el fan desaparèixer o que fan que neixin d’altres. Per tant, aquesta identificació de individu amb l’ Estat, vindrà delimitada per la capacitat d’aquest a autoperpetuar-se. D’aquí rau que sigui un greu error confondre l’Estat amb la nació.

 

 Des d’una perspectiva antiautoritària resulta inadmissible pensar que l’Estat configura aquesta realitat ètnica. L’Estat inclòs un “Estat Català”, n’és sempre un ofegador i un entrebancador. Estat i nació no es corresponen ni conceptualment ni territorialment. Sovint l’Estat conté més d’una nació o bé una nació es veu repartida en diversos Estats. Quan un Estat és plurinacional, adopta com a idioma oficial i com a muntatge cultural, el d’una de les nacions, iniciant així en les altres un procés de substitució de tots aquells elements que configuren el seu tarannà característic.

 

Ara bé, pot existir una nació i un Estat  que es corresponguin territorialment. Aquesta possible correspondència no treu a l’Estat institucional el seu caràcter d’eina repressiva i alienadora, per bé que la seva repressió no l’exerceixi sobre la identitat nacional. En aquest cas, l’existència d’aquella nació no es deurà al fet de posseir un reconeixement oficial per part dels governs, sinó a la mateixa presència continuada d’uns individus amb unes característiques pròpies i comunes.

 

Que entenc per cultura? Definiré la cultura a un doble nivell: social i ètnic. Pel que fa a la cultura social; s’oposen la cultura popular espontània, lliure creativa a la cultura oficial, estereotipada des del poder. La cultura ètnica, d’altra banda és l’expressió d’una nació, des de la llengua fins totes les altres manifestacions que la configuren com a comunitat diferenciadora. Dins l’Estat plurinacional, i per causes que analitzàrem més endavant, es tendeix a oficialitzar la cultura ètnica d’una de les nacions i a imposar-les a les altres. En la lluita per l’alliberament nacional i social del Països Catalans, es produeix una confluència entre cultura social popular i cultura ètnica catalana. Qualsevol iniciativa que no parteixi d’aquestes premisses, amaga noves formes de dominació. No poden ser valides ni una cultura catalana conservadora (ni molt menys una cultura conservadora espanyola o francesa).

 

No es pot admetre globalment una cultura ètnica, sense separar primer aquells aspectes que podem desenvolupar la personalitat de l’individu, d’aquells altres que pertanyen al vell món de l’autoritat l’obscurantisme. Això implica el rebuig a aspectes com la religió, la moral, la família, etc… que tot i formar part del bagatge cultural d’una nació al llarg dels segles, sols poden ser conservats com records d’altres èpoques però mai, com una reivindicació per al present o per al futur. Igualment no es pot fer una cultura social popular en la cultura ètnica  imposada.  Es  fe  un espanyolisme popular, molt més perillós que l’oficial en venir de fonts amb més credibilitat entre les classes populars.

 

L’Estat territorial, com a realitat polític-administrativa basada en una unitat violenta i artificial, necessita segregar una ideologia patriòtica que el legitimi davant de la població. El nacionalisme estatalista, o millor dit estatalisme, com a exaltació irracional de la pàtria estatal, pren formes agressives quan veu la continuïtat de la “pàtria” en perill, sent així un entrebanc a la solidaritat internacionalista. De la incidència de l’Estat sobre la nació, intentant substituir a aquesta, prové el que anomenem opressió nacional. La incomprensió d’aquest fet és un dels principals motius de la indiferència  dels  anarquistes tradicionals davant de la lluita d’alliberament nacional.

 

L’opressió nacional es manifesta en dos nivells. D’una banda en un nivell directe, amb l’ocupació militar, amb la imposició de divisions administratives aberrants -fins el punt de partir pel mig la nació per frontera d’Estats- amb una repressió oberta o camuflada sobre les manifestacions lingüístiques i culturals, la substitució d’aquestes manifestacions per les oficials de l’Estat, la uniformització general, la persecució dels lluitadors o de qualsevol individu que qüestioni la unitat, la pau i l’ordre de l’Estat, etc. d’altra banda en un nivell indirecte, d’una forma molt més perillosa, amb l’alienació de la població a partir de la introducció sistemàtica de l’estatalisme. El reconeixement admissió de la pàtria estatal, en tant que exercici mental castrador, serveix a   l’Estat com agent de despersonalització, d’anul·lació de la capacitat de raonament de l’individu per tant, contribueix a perpetuar i consolidar el sistema.

 

        Així mateix, el nacionalisme que pren com a base la nació, intenta superar aquest alienament i redescobrir la identitat nacional, en aquest sentit unit a la pràctica anticapitalista és un factor  que  contribueix  a  la desestabilització de l’Estat. Ara bé, en mans d’una burgesia local que vol un estat propi per assegurar-se el seu pes, financer, comercial, i de privilegi, esdevé tan nefast com el nacionalisme estatalista.  Tant  els  (altres) anarquistes,  com  els  (altres) independentistes no han concebut l’alliberament nacional fora de l’Estat. Això ha portat els primers a no assumir aquest alliberament per por d’estar potenciant un nou Estat, i els segons, a reivindicar aquest Estat com a única forma d’alliberament Nacional. Això els ha portat a una limitació en la seva actual lluita contra l’Estat espanyol: en l’anarquisme, en tant que el reprodueix en la seva extensió territorial, acceptant-ne el nom i el gentilici prenent-lo com a marc de lluita en el present i com a unitat d’organització en el futur, i en l’independentisme en tant que el reprodueix en els seus esquemes repressius (exèrcit, policia, presó, jutjat, manicomi, escola, fàbrica, ciutat…) per bé que no l’exerceixi damunt la identitat nacional o el disfressi de Socialisme.

 

    L’estatalisme dels anarquistes i l’estatisme del independentistes suposen un llast conservador que els dos moviments actualment més radicals duen a sobre des de fa massa temps, i que han de superar definitivament. La necessària síntesi entre anarquisme i independentisme suposa la liquidació de l’Estat en qualsevol de les seves accepcions.

 

    En el cas de l’anarquisme, la incomprensió no es limita als termes en què plantegem l’alliberament nacional, sinó que és un problema molt més de fons. Es pot parlar d’un autèntic nacionalisme estatalista. Les seves tímides propostes de federalisme (on sempre es reprodueix aquest Estat: «”federalisme dels pobles d”Espanya”» o encara pitjor l’ensomni imperial espanyol «federalisme Ibèric»), unides a la seva persistent utilització de l’idioma imposat, en premses i propagandes, han acabat per convertir-lo  en  un  moviment  sospitós d’espanyolisme. Parlar (i per tant acceptar)   d’«Espanya» i/o d’»espanyols» suposa assumir aquesta ficció nacional com quelcom propi. Han matat l’Estat però continuen sent espanyols.

 

    La posició de Bakunin sobre aquesta qüestió és prou clara. Bakunin defensà sempre la idea de la Revolució Social íntimament unida a l’alliberament nacional dels pobles sotmesos, i molt especialment (per la part què li tocava) dels pobles eslaus, oprimits per aquells temps sota els jous dels imperis Rus, Austríac, Prussià i Turc. El seu paneslavisme reposava sobre la destrucció de tots quatre imperis per a federar els pobles eslaus en base a una llibertat i igualtat absolutes, oposades a l’hegemonia russa. D’igual manera que combaté el paneslavisme rus i la creació d’un gran Estat eslau que oprimís les nacions eslaves: Com a eslau, jo voldria l’emancipació de la raça eslava (terme molt utilitzat llavors) del jou alemany, com a patriota alemany, Marx no admet pas encara el dret dels eslaus a emancipar-se del jou dels alemanys, pensant avui com llavors que els alemanys són cridats a civilitzar-los, és a dir, a germanitzar-los de grat o per força (1871).

 

    Oposades són les posicions respecte a l’alliberament nacional de Bakunin i de Marx i Engels, ja que ambdós clàssics marxistes es manifestaven contraris als moviments independentistes o nacionalistes revolucionaris, ja que creien que el moviment revolucionar únicament podia desenvolupar-se en el marc de les relacions econòmiques de producció del qual només la classe obrera podia ser el motor, considerant per tant que el desenvolupament de les torces de producció, com també l’extensió de l’intercanvi econòmic -que creaven segons ells la necessitat històrica del Socialisme- destruirien els particularismes locals i nacionals tendirien a igualar el desenvolupament social.

 

    En efecte, Marx, responent a Bakunin, que defensava la independència de Txecs, Eslovacs, Polonesos, Búlgars, Romanesos, etc. declarava el Neuu Rheiniche Zeitung, el 1849: Totes aquestes petites nacions impotents i fràgils deuen a fi de comptes el reconeixement als que, segons les necessitats històriques, les integraren en algun gran imperi, permetent-los així de participar en el desenvolupament històric del qual, si s’haguessin quedat soles, n’haguessin restat totalment privades. Es evident que una tal cosa no s’hauria pogut realitzar sense aixafar «tendres brots» (…).

 

    D’aquesta manera al contrari de M. Bakunin, K. Marx negava que les lluites nacionals del segle XIX d’oprimits contra llurs estats opressors estrangers fossin un factor revolucionari anticapitalista emancipador.

 

El mateix Andreu Nin reconeix l’encert de la posició de Bakunin davant la de Marx en la qüestió nacional:

I malgrat la nostra devoció per Marx i Engels, hem de confessar que si haguéssim de jutjar per les manifestacions  externes  fent abstracció de les circumstàncies de temps i dels factors d’ordre psicològic, diríem que les acusacions de Bakunin contra Marx (en la qüestió nacional, es refereix) i Engels eren més justificades que les d’aquest contra aquell.

 

Andreu Nin. Els moviments d’emancipació nacional. pàg.104. Edicions catalanes de París

 

 Bakunin oposà sempre al nacionalisme estatista un nacionalisme revolucionari federalista i consagrà bona part de la seva vida a alliberar pàtries oprimides, com Polònia, del qual n’és exemple el manifest següent:

 

1.- L’ordre que regna avui a Polònia, ultra el jou estranger, es manifesta, com per tot arreu, en el despotisme polític i econòmic d’una minoria privilegiada sobre les masses obreres incessantment.

 

2.- Qualifiquem de tirania la dominació de l’home per l’home. igualment no reconeixem un altre poder que el de l’organització social del poble, per mitjà d’una lliure federació d’associacions obreres i comunes camperoles lliures. Ja que tot poder, fins i tot el que en aparença és més republicà i més democràtic, sempre es basa en el profit d’una minoria privilegiada i en l’esclavatge del poble.

 

3.- La conquesta d’una veritable llibertat per el poble polonès té com a condició necessària l’abolició del règim actual, tant en el pla polític, com en l’econòmic, el jurídic i el religiós.

 

4.- Només podrem aconseguir-la mitjançant un aixecament general, per mitjà de la Revolució Social.

 

5.- La terra pertanyerà a les comunes pageses en la mesura que aquestes siguin capaces de treballar-la.

 

6.-D’igual manera, les fàbriques, les màquines, els edificis, les eines, fins tot les artesanals, seran propietat de les associacions obreres.

 

7.-Adversaris de tot poder estàtic, no reconeixem cap mena de drets històrics o polítics. Per a nosaltres Polònia només existeix allà on el poble vol ésser polonès i és reconeix com a tal: Polònia deixarà d’existir allà on aquest mateix poble no desitgi més pertànyer a la federació polonesa i s’adhereixi lliurement a un altre grup nacional.

 

8.-Esteném una mà fraternal a tots els nostres germans, a tots els eslaus que, a l’igual que nosaltres, es trobin sota el jou de governs que, com nosaltres, detesten en particular els governs moscovita, turc i alemany. Aquests  pobles  eslaus  tenen plenament dret a reivindicar llur independència i llur plenitud nacional.

 

9.- Finalment, estenem la nostra mà fraternal als altres pobles que aspiren a la llibertat i estem disposats a fer servir tols els mitjans que tinguem al nostre abast per ajudar-los a aconseguir el nostre fi comú. VISCA LA REVOLUCIO SOCIAL!! VISCA LA COMUNA LLIURE!! VISCA LA POLONIA DEMOCRATICA I SOCIAL!!

 

Programa de l’associació polonesa social-revolucionària de Zuric. (1863).

 

 

 

 

També Bakunin ens defineix el seu federalisme polític en el discurs que realitzà el 1867 al congrés de la lliga per la pau i la llibertat: Tot Estat centralista, per liberal que es vulgui presentar i no importa la forma republicana de la qual es vesteixi, és necessàriament un opressor, un explotador de les masses treballadores del Poble en benefici de les classes privilegiades. Li cal un exèrcit per contenir aquestes masses en certs límits, i l’existència d’aquest poder armat el porta a la guerra. Per això acabo dient que la pau internacional és impossible mentre no s’hagi acceptat el següent principi amb totes les seves conseqüències: Tota Nació, feble o forta, petita o gran, tota província, tota comunitat té el dret absolut de ser lliure, autònoma de viure, en aquest dret totes les comunitats són solidàries en tal grau que no es pas possible violar aquest principi respecte a una sola d’elles sense posar en perill simultàniament totes les altres.

 

També  Bakunin  diferencia netament la Nació de l’Estat, tanmateix per a ell la «pàtria» i la nacionalitat no són principis per la senzilla raó que només es pot donar tal nom a allò que és universal i comú a tols els homes. Així diu:

No hi ha res més absurd i alhora perjudicial i funest per al poble que sostenir el fals principi de nacionalitat com l’ideal de totes les seves aspiracions. La nacionalitat no és un principi humà universal; és un fet històric, local, que a l’igual que tots els fets reals i inofensius té el dret a exigir l’acceptació general. Tol poble, per minúscul que sigut, te el seu propi caràcter, el seu mode particular de viure, de parlar, de sentir, de pensar, d’actuar, i és aquesta idiosincràsia en què consisteix l’essència de la nacionalitat, la qual deriva de tota la vida històrica i de la suma de les condicions de vida d’aquest poble. Estatisme i anarquia.

 

Per a M. Bakunin, l’autèntic patriotisme, el nacionalisme legítim és aquell que no confon l’amor a la pàtria o a la nació amb el servei a l’Estat o subordinació a un govern, i que no avantposa la particularitat pròpia -encara que aquesta sigui natural vàlida- a la universalitat de l’humà. Car el camí de l’alliberament nacional no pot separar-se del de la revolució social, ni aquest del de la federació de comunes i de les empreses col·lectivitzades.

 

Per una altra banda, P. Kropotkin, l’altre gran clàssic anarquista rus, escrivia tot considerant la gravetat de la qüestió Irlandesa» en una carta a Maria Korn, l’1 de maig de 1897:

(…) Em sembla que el caràcter purament nacionalista dels moviments d’emancipació nacional és inexistent. Sempre hi ha motius econòmics, o bé és la llibertat i el respecte de l’individu que cal salvaguardar. La nostra tasca hauria de ser fer aparèixer els problemes econòmics. Crec, a més a més, crec, després d’haver-hi reflexionat llargament, que el fracàs dels moviments nacionals a Polònia, Finlàndia, Irlanda, etc. rau en el problema econòmic. A Irlanda, la dificultat principal provingué del fet que els caps del moviment, grans propietaris, igual que els anglesos, van buidar el moviment d’emancipació nacional del seu contingut social. (…) Em sembla que en cadascun d’aquests moviments d’emancipació nacional ens és reservada una tasca important: plantejar el problema en els seus aspectes econòmics i socials, i això paral·lelament a la lluita contra l’opressió estrangera. (…) En tots els llocs on l’home es rebel·la contra l’opressió individual, econòmica, estàtica, religiosa i sobretot nacional, el nostre deure és d’ésser al seu costat.

       

        En aquest text es pol veu re clarament quina és l’actitud de Kroporkin davant; l’opressió nacional i dels moviments d’alliberament nacional. kropotkin sabia ja llavors que la lluita antiimperialista es plantejava en termes d’alliberament nacional i de lluita de classes, tot deduint que només la victòria de la classe obrera podria resoldre la qüestió nacional en el sentit dels interessos del poble treballador. Kropotkin com Bakunin, reconeixia el contingut revolucionári de les lluites autònomes d’alliberament nacional, en les quals creia que els llibertaris havien de participar activament tot plantejant la qüestió social, a la fi d’assolir un veritable alliberament.

Macedònia, 1903: una experiència de revolució social llibertària  i d’alliberament nacional.

 

       Ja en el segle XIX hi hagué una participació llibertària en lluites d’alliberament nacional, com les de Bòsnia-Hercegovina, i sobretot la insurrecció Búlgara de 1876, en la qual hi participà el famós poeta llibertari Boleu. A l’any següent, 1877, esclatà la guerra russo-turca per la qual Bulgària accedí a la independència, però a causa de les pressions i els interessos del capitalisme occidental -principalment d’Anglaterra, un altre cop ells- una part del territori búlgar, Macedònia, fou retornada de bell nou a Turquia, començant llavors la lluita de Macedònia contra l’ocupant turc, i apareix també «la qüestió Macedònia», provocada per les potències europees.

 

       A  partir de 1893 a totes les ciutats hi havia escoles búlgares,  i es començaren a formar les primeres cèl·lules de la futura organització revolucionària de  l’interior de Macedònia, constituïda definitivament el 1894-95, sota l’impuls i influència llibertària: ORIMA (Organització Revolucionaria de l’interior de Macedònia i d’Adrinoble). L’ORIMA constituí el seu comitè central a Salònica, amb una delegació a l’exili; a Sofia. Els seus principis eren d’un esperit internacionalista i proposaven l’alliberament nacional del seu país sotmès pels turcs mitjançant la revolució.

 

       Fou també important l’adhesió del Cenade de Ginebra, creat el 1898, constituït  per  diversos  grups anarquistes, els quals elaboren uns estatuts del comitè revolucionari secret Macedoni i publicaren un òrgan d’aquest comitè. També hi participaren en el moviment revolucionari Macedoni nombrosos llibertaris Búlgars que tingueren un paper important en la lluita armada (més de 60 morts) la preparació de la revolució durà una dotzena d’anys i acabà donant lloc a la insurrecció de Tràcia Oriental i Macedònia per l’agost de 1903. Els llibertaris i aportaren l’orientació, els objectius i l’acció armada, les acciones armades canviaren de tàctica amb l’aportació anarquista ja que, en comptes d’atacar les autoritats ocupants turques, com es feia fins aleshores, s’atacà sobretot les empreses de capital estranger que sostenien l’imperi otomà.

 

       La revolució es preparà ampliant i reforçant l’organització a través de la constitució de grups i comitès locals a fi d’arribar a construir les formes d’organismes socials capaços de crear la nova societat que reemplacés les de l’ocupant turc. Es formaren també grups de combat i es feren bombes s’aconseguiren armes a l’interior i a fora, però fou especialment la propaganda la que prengué grans dimensions, englobant a tota la població a través de reunions gairebé publiques, fetes molt sovint a les esglésies.

 

       Guerdjikou, dirigent anarquista, un dels tres caps elegits en un congrés clandestí per a dirigir la insurrecció organitzà a partir del 1902 grups de combat locals anomenats «Grups de la mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà un diari clandestí «A les armes!! » i participà regularment en la propaganda oral a les nits a la regió de la Tràcia Oriental.

 

       La insurrecció, esclatada a l’agost de 1903, esdevingué alhora que lluita d’alliberament nacional contra els turcs, revolució social, que durà uns 30 dies: per primera vegada a la història hi havia; es manifestava una temptativa d’alliberament nacional amb una orientació d’emancipació social, que prengué un caràcter plenament llibertari i influït pel pensament de Bakunin.

 

       La revolució esclatà a Macedònia i a la Tràcia Oriental, participant-hi només en aquesta regió més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior. Malgrat els pocs dies que durà l’experiència revolucionària, s’aconseguí una participació massiva de la població i s’abolí la propietat privada,  i  es  procedí  a  la col·lectivització, essent regides les ciutats i els pobles per assemblees populars d’on sortiren les diverses comissions encarregades del govern local.

 

       Molt significativa va ser la negativa de secundar i d’afegir-se al moviment revolucionari per part dels “comunistes” (llavors social-demòcrates), que altrament tampoc participaren en l’alliberament que enderrocà la monarquia búlgara el 1923 dirigit també per anarquistes.

 

       Malgrat la desfeta inevitable -amb més de 20.000 refugiats a Bulgària- i a la superioritat numèrica i en armament dels turcs, la lluita contra l’ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris en el moviment independentista Macedoni.

 

       Aquí als Països Catalans l’any 1980 es va constituir el Icària i després altres col·lectius com per exemple el col·lectiu Independentista Estel Negre, el col·lectiu llibertari de Vilaplana, el Grup Anarquista l’insurrecte, el Grup llibertari de l’Ateneu de Mataró, la FA-CC (Federació   anarco-comunista catalana, 1981), etc. i que pel novembre de 1982 constituïen la coordinadora llibertaria que prengué els acords que segueixen:

 

1.- Impulsar la creació d’un moviment llibertari dels Països Catalans.

 

2.- Defensar un món de nacions lliures i sense que les oprimeixin o les governin.

 

3.- Manifestar-se contra tota repressió explotació capitalista, imperialista estatista, lluitant per la transformació revolucionària de la societat vers el comunisme llibertari                                         

 

4.- Manifestar-se per la defensa de la terra, per l’abolició dels cossos i institucions repressius, per l’alliberament sexual, per la plena igualtat dels individus, contra la societat patriarcal,  totes les seves formes d’alienació. Donant ple suport als moviments que defensen aquests punts.

 

5.- Partir de l’individu i del poble, de la comarca i països federats lliurement entre si.

 

6.- Lluitar per uns Països Catalans independents, llibertaris i confederats.

 

       Aquesta coordinadora va donar lloc a la creació de diverses assemblees llibertaries comarcals (del Barcelonès, Maresme, Baix Camp, l’Empordà, Berguedà, etc.)

 

      

       I això com a història més recent (inclòs el projecte de formar la CNT dels Països Catalans, anarco-sindicalista i que assumia plenament la sobirania nacional com a sindicat dels Països Catalans i la lluita pel seu alliberament) per què abans de la guerra ja hi han casos prou notables com ara Ferrer i Guardia, o com molt bé ho explica en Josep Termes en el seu llibre “Federalismo, anarcosindicalismo y catalanismo” l’any 1905. Salvador Gibert escriu en un article «la idea nacionalista a Catalunya, és a dir el catalanisme, va néixer a mitjans del segle XIX, i sent joves els integrants de l’esmentat moviment no és d’estranyar que abandessin els posseïts per les idees àcrates» la Revista Blanca, juny 1905″. «Nacionalistes-Anarquistes» i molts altres casos, tants que bé, és que no s’entent la situació actual!! a menys que sigui una situació provocada expressament per persones amb capacitat de confondre, per així acabar amb qualsevol reivindicació independentista de caràcter revolucionari.

 

       Us recomano que us llegiu el llibre següent «Anarquisme  alliberament nacional» escrit per Ricard de Vargas­-Golarons, Joan Antoni Montesinos, Josep Mª Canela, Joan Casares, Joan Palomas i Enric Cabra. Editat per «el llamp» (editorial que ja no existeix) possiblement el trobeu en alguna biblioteca, tot això esta tret d’allà (literalment!!) però encara hi han moltes més coses interessants. Salut, Independència i Anarquia!!    

GAT

CAPdeTRONS

Casal Independentista i Popular de la Vila de Gràcia “Pocabroma”

núm.3, (11 setembre 94)

 

 

                                          

La present reedició a carrec de:

Col· lectiu Negres Tempestes


 

Benvingut/da

Aquesta és la primera notica del cos principal. Som el Col·lectiu Negres Tempestes.

Benvingut/da!!!!

Ens pots trobar a Can Víes els diumenges a partir de las 18:30. Gràcies….

Llibertàries per l'alliberament dels pobles